Realitat oblidada

Era una nit freda
com freda era la soledat que sentia
Una copa a la taula,
la llar encesa
Un silenci es lliscava per aquella habitació.
El seu ulls em cridaven
El seu cos pregava al meu
La seva boca moria de set per la meva
Les seves mans a mi volien arribar
Va recórrer tot el meu cos
carícies i més carícies
Ningú ens deia on ens haviem de besar
Dues ànimes enganxades, quietes i amb ganes
deixant que la pell complira els seus desitjos
Va fer que arranqués de mi la ràbia acumulada
Em xiuxiuejava a cau d'orella.
Els seus ulls desprenien espurnes de passió
i em demanaven que em deixés portar.
Per moments, vam inventar el nostre propi món.
Un món ple d'estrelles lluents,
un món que va fer oblidara la relidad,
una realitat que poc després va arribar de nou